Estudis recents indiquen que l’increment en l’esperança de vida, una constant en els últims 200 anys, s’ha estancat. Les dades mostren que s’ha arribat a un límit i que les millores mèdiques i sanitàries ja no afecten la longevitat dels països desenvolupats com ho feien dècades enrere. En l’actualitat, doncs, l’envelliment, i no la malaltia, és la frontera de la longevitat. Però, què és l’envelliment? Es pot tractar, com si es tractés una malaltia?

Un equip liderat pel Dr. Manel Esteller, cap del grup d’Epigenètica del càncer de l’Institut de Recerca contra la Leucèmia Josep Carreras, acaba de publicar les dades finals revisades de l’estudi sobre la persona més longeva mai registrada, que va traspassar superats amb escreix els 117 anys: la catalana Maria Branyas. L’anàlisi, efectuada sobre mostres preses amb mínima invasió, pren un enfoc multiòmic amb l’ús de tecnologies genòmiques, proteòmiques, epigenòmiques, metabolòmiques i microbiòmiques, essent l’anàlisi més detallada feta fins a dia d’avui d’una persona supercentenària.

En l’estudi, publicat a la prestigiosa revista Cell Reports Medicine, l’equip internacional i multidisciplinar que coordina Esteller i encapçala Eloy Santos explica que les persones que assoleixen edats supercentenàries no ho farien per un retard general de l’envelliment sinó, com diu Esteller, per una “fascinant dualitat: la presència simultània de senyals de vellesa extrema i de longevitat saludable”.

Així, mentre s’observen senyals inequívoques de vellesa, com ara telòmers molt curts (les puntes dels cromosomes), un sistema immunitari proinflamatori i una població envellida de limfòcits-B, Branyas també comptava amb característiques genètiques associades a la neuro i cardioprotecció, baixos nivells inflamatoris de facto, un microbioma dominat per bifidobacteris beneficiosos i una edat biològica inferior a la cronològica, determinada gràcies a marcadors epigenètics.

Atès que l’envelliment del sistema sanguini s’associa estretament amb una major incidència de càncers hematològics incurables, com la leucèmia i els síndromes mielodisplàsics, els resultats d’aquest estudi sobre supercentenaris podrien oferir pistes valuoses per aprofundir en la comprensió d’aquestes malalties de la sang i dels pacients que les pateixen.

L’absència de patologies greus converteix aquest estudi en el primer cas en el que és possible distingir entre envelliment i malaltia de forma clara, oferint una visió àmplia dels efectes de l’envelliment sobre el cos i insinuant, potser, formes de contrarestar-los. Si bé encara és prematur relacionar característiques biològiques amb hàbits particulars, els investigadors apunten que una alimentació saludable, una xarxa de contactes estimulant i diversa i l’absència d’hàbits tòxics son elements a tenir en compte a l’hora d’explicar la inusual longevitat de la Sra. Branyas.

Amb aquesta visió precisa de l’envelliment extrem, investigadors arreu del món poden comprendre millor aquest procés natural i proposar formes de tractar-lo específicament, tal com es faria amb una malaltia. De fet, ja existeixen tractaments epigenètics i fàrmacs dirigits específicament a tractar la senescència en el camp de la oncologia, aspectes que estan relacionats directament amb l’envelliment biològic. Qui sap si, en el futur, aquestes mateixes eines seran les responsables de rellançar l’estancada esperança de vida de nou.

La recerca referida ha rebut finançament públic de la Generalitat de Catalunya, la Comunitat Europea i el Ministeri de Ciència, Innovació i Universitats d’Espanya, així com finançament privat per part de la Fundació “la Caixa”, la Fundació Cellex, l’Associació Espanyola Contra el Càncer i la Fundació John and Lucille Van Geest. No s'han utilitzat eines d'IA generativa en la redacció d'aquesta notícia.

Article de referència: Santos-Pujol et al. “The multiomics blueprint of the individual with the most extreme lifespan”. Cell Reports Medicine (2025), https://www.cell.com/cell-reports-medicine/fulltext/S2666-3791(25)00441-0